Pintures > Zero

1 és sempre 1?
73 x 54 cm. Acrílic sobre tela. 1999

1 pot ser igual a zero?
73 x 54 cm. Acrílic sobre tela. 1999

Crear? Creador? Criatures?
73 x 54 cm. Acrílic sobre tela. 1999

Hi és el nord?
73 x 54 cm. Acrílic sobre tela. 1999

Es pot passar de -1 a 1?
73 x 54 cm. Acrílic sobre tela. 1999

Quants són 1 i la seva ombra?
73 x 54 cm. Acrílic sobre tela. 1999

Què hi ha si no es compta?
73 x 54 cm. Acrílic sobre tela. 1999

On són les absències?
73 x 60 cm. Acrílic sobre tela. 2000

Es pot sortir del desert?
73 x 60 cm. Acrílic sobre tela. 2000

Pot frenar l'ombra?
73 x 60 cm. Acrílic sobre tela. 2000

Qui pot pujar als vaixells?
73 x 60 cm. Acrílic sobre tela. 2000

Desitjava? desitjaria? desitjaré?
73 x 60 cm. Acrílic sobre tela. 2000

Primer van ser les imatges dels elefants protagonitzant diferents escenes. A través dels quadres es van formular idees i pensaments, i dels escrits van sorgir els títols dels quadres.
Conjunt de pintures i escrits paral·lels realitzats entre 1999 i 2000, i exposats el 2001 a les Vitrines del Casal del Perruquer (Girona).

1 és sempre 1? Quan el grup es converteix en ramat, quedem desdibuixats, indiferenciats, i només som incorporats en tant que som un més a sumar a la xifra d'arrossegats per les forces que anul·len la individualitat. En aquesta regressió la suma de tots 1+1+1+1+1+1 no és sinó zero, perquè cadascun de nosaltres queda reduït a no-res. 1+1+1+1+1+1 = 0+0+0+0+0+0. Aquesta perversió matemàtica és fruit de la perversió de la vocació social, de la negació de la possibilitat de comunitat com a progressió de la negació que 1=1.

1 pot ser igual a 0? Un pont, la seva ombra. Per què fan via per l'ombra del pont? Per què és més difícil o per què és més fàcil? Potser cansats de travessar el pont un i altre cop, s'arrisquen a vèncer noves dificultats, buscar noves vies. O és tan sols perquè el camí queda a l'ombra. El pont és un pont però no és el pont necessari. Un pont no és sempre el pont.

Crear? creador? criatures? 9 8 7 6 5 4 3 2 1 0. És el compte enrere. Precedeix l'inici, la possibilitat d'afegir noves xifres, noves realitats. D'un espai homogeni, indiferenciat, sorgeix una mirada penetrant que és a punt de crear. Comença el temps, i el pensament es transforma en acció. Aquesta mirada incisiva crea i observa el nou ordre, del caos talla i retalla elements a semblança seva, es concentra en la diferenciació i orientació de cadascuna de les seves criatures. El pensament esdevé força invisible, energia que concreta elements i inventa noves relacions entre ells.

Hi és el nord? A voltes l'existència esdevé espiral. Una decisió, un pas, apropar-nos a un espai o a un temps poden provocar que quedem sotmesos a fores centrífugues i centrípetes que s'originen en determinats punts. Som presos en un camí circular, en una rotació permanent que no té principi ni fi, on l'única variació és el canvi de sentit. Rodem encaixats entre els radis de la circumferència. Ens apropem i distanciem del centre magnètic, però resulta molt difícil sortir del seu camp d'influència. Tots els punts cardinals són el nord, girem sense possibilitat d'orientar-nos, de saber si som cap al principi o cap al final del cicle. Som centrifugats en una rotació en què no hi ha canvi, som sempre allà mateix, el moviment no és sinó aparença.
Tanmateix cada volta ens va transformant lentament, la roda ens va integrant o bé ens anem sentint més i més presoners, desencaixats. Quan la repulsió és prou gran som expulsats a un espai exterior que ens sobrepassa. Volarem o caurem? L'esperança només la podem trobar en la creença que escollim la direcció que escollim, allà hi ha un nord.

-1 0 1 En l'instant del somni se'ns revela la possibilitat de la inversió. Davant la visió d'una realitat que ens manté empresonats en una trama immobilitzadora en què la condició d'avançar, de caminar, no és a les nostres mans sinó que depèn del teixit social en què hem estat integrats, davant d'aquesta visió el somni és la via de polarització. En el somni se'ns revela una realitat que té els seus límits però aparentment permet que cada membre intenti fer aquelles passes que ell decideix de fer. El somni manifesta aquest nou món i ens transmet l'energia necessària per actuar, per fer-nos tendir cap aquest ideal que es revela com a possible.

Quants són 1 i la seva ombra? 1+2+3+4-1-2-3-4 = 0. Realitat estàtica, immòbil, que passa del seu estat al seu negatiu. Dues realitats que si se superposen s'anul·len, quedant-nos una superfície indiferenciada, uniforme, buida de formes. Sent gairebé la mateixa realitat, es neguen una a l'altra. Quina és la realitat positiva i quina la negativa? Cap i totes dues, -1 nega a 1, però -(-1), és a dir 1, nega a -1. En un instant deturat, quan l'espai és llum les formes són ombra, i quan l'espai s'enfosqueix les formes esdevenen llum. De dos plans superposats, si retallem les formes en el primer, emergeix la realitat del segon, dels forats. Si no retallem les formes sinó l'espai, les realitats romanen en el primer pla i el segon n'és el seu espai. Quin és el pla real? Quants plans de realitat trobem? Les formes, els seus forats, les seves ombres, l'ombra del forat i la de la forma, els forats de les ombres... Cada realitat amaga i desvetlla múltiples realitats, que la multipliquen i alhora la desintegren.

Què hi ha si no es compta? Avança o avancen en el temps i en l'espai, d'esquerra a dreta, del 9 cap a l'1. Els números ens queden d'esquenes fins a l'1, que es mostra del dret. Aquesta inversió ens suggereix de tornar enrera i comptar ara en ordre ascendent. U cop al 9, reprendríem el camí en l'altra direcció, un camí circular com aquesta terra que sobrevolen i que no els acull. Temps i espai són un pont que abandonen per continuar avançant cap al desconegut.

On són les absències? He mirat el cel i hi he vist les absències que m'envolten, he mirat al cel i hi he vist els fragments del meu entorn que cada mort ha anat estripant i arrossegant, he mirat al cel i hi he vist l'espai que hi han dibuixat per a mi. Cada pèrdua, cada mort, desdibuixa la nostra realitat. Entre les absències, en la soledat, cos i vida es van desintegrant. Caminem incertament i a voltes el cel es converteix en mirall, en una superfície on es materialitza la realitat no física que ens envolta, on les absències invisibles que ens acompanyen prenen forma. Caminem incertament fins que un dia el cel es converteix en mirall i el mirall esdevé una porta. Quan el nostre entorn desapareix definitivament, quan no és possible cap més vivència, quan la nostra vida ja no és presència sinó absència, veiem en el cel el nostre espai, i aquesta visió és el preludi al nostre pas a una altra vida.

Es pot sortir del desert? De desert a desert. De somni a somni. Nàufrags en el llarg deserts somiàvem rius, basses i mars. Ara nedo, nedes, neden a banda i banda. Nedem un i altre cop, sense veure mai port. ¿Som elefants que somiem que nedem o elefants que nedem sens fi somiant trepitjar la terra ferma?¿O elefants que vam morir de set i volem veure en l'aire l'aigua?

Pot frenar l'ombra? Qualsevol nit no pot sortir el sol, i cada dia pots naufragar. Sota la terra ferma hi ha un gran mar, un mar que ens engoleix quan amb la mirada a l'oest invertim els nostres esforços per arribar a l'est. Nàufrags, existim perquè nedem, nedem per existir. Per no enfonsar-nos nedem, nedem persistentment cap a l'est intentant oblidar que hem deixat la il·lusió a l'oest. Convençuts que frenarem el naufragi, remetem els desigs a la inconsciència, ens condemnem a una escissió que no fa sinó frenar la nostra potència. Vivim somiant en la fi del naufragi, nedem en un malson perquè ens neguem la possibilitat de nedar cap als nostres somnis. Si vivim malsons, per què no pot ser possible viure els somnis? Per què hem convertit el somni en l'antítesi de la vida?

Qui pot pujar als vaixells? L'odi, la fúria, la intolerància condemnen injustificadament, cremen pobles sencers i els submergeixen en un bany etern. Les cases en flames se les enduen el vent i l'aigua. Sense casa pròpia i amb la pell encara encesa, quants pobles no troben cap terra que els aculli? Sota l'aigua no se sent el fum, únic vestigi del fràgil present ofegat en el passat. Les cendres es dissolen i també es dissol la vida d'aquells a qui no es deixa sortir de l'aigua per respirar.

Desitjava? desitjaria? desitjaré? desitjo? ¿Què és més difícil saber desitjar per poder avançar o saber què desitjar per poder avançar? Amb un gran vaixell es pot navegar fins molt lluny, però hi ha vaixells que transporten i vaixells que ens enfonsen abans d'arribar-hi a pujar. El desig pot crear un forat, una absència pesant que ens infla una llosa sobre l'esquena, més gran com més desmesurat és l'objecte desitjat. I el desig, que era una il·lusió, un motor, es converteix en un fre, en un pes que ens enfonsa. Si tenim sis elefants, tots ells de la mateixa mida i amb les mateixes capacitats, i cadascun ha après la mateixa tècnica per nedar, nedaran tots ells igual? O dependrà de l'ús que facin de la seva capacitat de desitjar? Poden explorar-ne els seus límits, des del desig com a màxima absència al desig com a màxima presència. Si se situen a la línia de sortida d'una cursa, serà possible la cursa entre ells si cadascun surt amb un objectiu diferent? Si els seus buits són vaixells de diferents dimensions, quin d'ells l'omplirà abans? I llavors podrà pujar al vaixell o tan sols tindrà la llosa plena per poder crear-hi un altre buit? És possible no fer del desig un buit?